El programa

NOSTRANAU

Programa televisiu de divulgació i entreteniment sobre els astres, l'espai i la seva exploració. Nostranau descriu la Terra, la Lluna, el Sol, els planetes, les estrelles, les constel·lacions, les galàxies... amb imatges provinents de l'observació i recreacions realitzades per ordinador d'acord amb els models astronòmics. Exposa una visió dels astres i de l'espai ajustada als coneixements científics més moderns. Cada episodi convida a descobrir i a gaudir l'espectacle de l'Univers.




On s'emet?




Capítols

  • 150

    - 01/08/12

    BIG BANG. L'INICI DE L'EXPANSIÓ

  • 149

    - 01/08/12

    FORATS NEGRES. PULSARS

  • 148

    - 01/08/12

    4ª DIMENSIÓ. LA GRAVETAT

  • 147

    - 01/08/12

    PUZZLE ASTRONÒMIC

  • 146

    - 01/08/12

    PER QUÈ EL CEL ES TORNA FOSC A LA NIT?

  • 145

    - 25/07/12

    DIMENSIONS DE L'UNIVERS. ANDRÒMEDA

  • 144

    - 25/07/12

    MÈTODE DE LES FRUITES

  • 143

    - 25/07/12

    OBSERVACIÓ DEL CEL. TELESCOPIS

  • 142

    - 25/07/12

    PRÒXIMA DEL CENTAURE

  • 141

    - 25/07/12

    EXPLOSIÓ D'UNA SUPERNOVA

  • 140

    - 18/07/12

    LENT DEL TELESCOPI

  • 139

    - 18/07/12

    CONSTEL·LACIÓ DE LA VERGE. GALÀXIA M87

  • 138

    - 18/07/12

    CONSTEL·LACIÓ DE L'OSA MAJOR

  • 137

    - 18/07/12

    CONSTEL·LACIÓ DELS GOSSOS DE CACERA O LLEBRERS

  • 136

    - 18/07/12

    FONT D'EXPLOSIONS GAMMA

  • 135

    - 11/07/12

    QUÀSERS

  • 134

    - 11/07/12

    VERGE I BERENICE

    Hi ha dues constel·lacions, la Verge i la Cabellera de Berenice, que atrauen les mirades, sobretot, perquè permeten observar-hi a través. La constel·lació de la Verge cobreix una àmplia zona del firmament, en què no abunden les estrelles. Sobre la Verge hi ha una altra constel·lació, més reduïda, formada per estrelles tan febles que gairebé passen desapercebudes: la Cabellera de Berenice. Com que la Via Làctia és un gran disc pla, quan observem aquestes constel·lacions, dirigim la mirada cap l’exterior per un dels costats on hi ha menys estrelles. A més, mirem de manera perpendicular al centre de la nostra galàxia. En definitiva, a través d’aquestes constel·lacions podem observar les galàxies més llunyanes.

  • 133

    - 11/07/12

    VIA LÀCTIA

  • 132

    - 11/07/12

    GRUP LOCAL

    El Sol és una de les cent mil milions d’estrelles de la nostra galàxia, la Via Làctia. Està situat, i nosaltres també, a prop del pla de la Via Làctia, cap a una de les vores. La Via Làctia té un diàmetre d’uns cent mil anys-llum: o sigui, que la llum tarda uns cent mil anys d’anar d’un cantó a l’altre de la galàxia. La zona central és un gran bulb, gairebé esfèric, on es concentra la major part d’estrelles, gas i pols. La Via Làctia forma part del que es coneix com a Grup Local de galàxies, una mena de família de galàxies per proximitat. Actualment es coneixen 45 galàxies pertanyents al Grup Local. Són les nostres galàxies veïnes. La majoria són galàxies molt petites. Algunes es troben mig amagades darrere els núvols d’estrelles i de pols que hi ha en primer terme, a la nostra galàxia, i que ens en dificulten la visió. Per això, el nombre exacte de components del Grup Local no se sap.

  • 131

    - 11/07/12

    VIA LÀCTIA

    El Sol és una estrella entre les cent mil milions d’estrelles que hi ha a la nostra galàxia, la Via Làctia. El Sol, i el sistema solar, es troben a un costat de la Via Làctia, lluny del centre. La distribució dels astres en el cel no és uniforme. Hi ha més estrelles dins la franja de la Via Làctia, que rodeja completament la volta celeste com un gran anell. Aquesta franja és particularment densa a la zona de les constel·lacions de l’Escorpí, el Sagitari, l’Àliga… totes elles visibles a l’estiu. En canvi ara, a l’hivern, la Via Làctia es veu més feble a les constel·lacions de la Popa, l’Unicorn, els Bessons… La Via Làctia és un conjunt enorme d’estrelles i nebuloses, de forma general aplanada -per això la veiem com una franja sobre el cel. És una galàxia de tipus espiral, de mida mitjana, amb un diàmetre d’uns cent mil anys-llum.

  • 130

    - 04/07/12

    CLASSES DE GALÀXIES

    Al firmament s’hi veuen uns petits núvols difosos, alguns amb formes esfèriques o ovalades, i altres amb insòlites formes espirals. Abans, els astrònoms en deien nebuloses espirals. Ara es coneixen com galàxies. Al primer quart del segle XX, el nord-americà Edwin Hubble va realitzar centenars de fotografies amb el que, aleshores, era el telescopi més gran del món, a l’Observatori de Mont Wilson, a Califòrnia. Hubble va determinar les distàncies a què es troben les galàxies, i va revelar la seva naturalesa: monumentals estructures d’estrelles, gas i pols. Hubble va classificar les galàxies en tres categories: el·líptiques, espirals i irregulars, segons la forma i la seva evolució en el temps. Segons Hubble, les galàxies començarien gairebé esfèriques. Després s’anirien aplanant i la matèria es separaria del bulb central fins formar els braços que envolten espiralment el nucli. Finalment, les galàxies acabarien disgregant-se, i adoptarien formes irregulars.

  • 129

    - 04/07/12

    PLÈIADES

    Segons com, mirant la nit, s’hi veu un petit grup d’estrelles, en forma de rectangle i una curta cua. Sovint es confon amb el Carro petit, l’óssa Menor, però no ho és. Es tracta de les Plèiades. Les Plèiades són dins dels límits de la constel.lació del Taure, a més de 400 anys llum de la Terra. A ull nu s’hi poden comptar bé 7 estrelles; en condicions òptimes se n’arriben a veure 9. La proximitat de les Plèiades entre si ha cridat sempre l’atenció. Popularment, han rebut noms curiosos com ara les set germanes, les set verges, les set cabretes… Però són més de set estrelles: amb uns binocles se’n poden comptar unes quantes dotzenes, i amb un telescopi senzill, diversos centenars. Amb un telescopi gros, el paisatge canvia: no tan sols es veuen les estrelles, sinó que, entremig, hi ha núvols filamentosos que rodegen les estrelles més brillants. En realitat, els núvols es troben repartits per tot l’espai del grup, però només els veiem al voltant de les estrelles perquè els il·luminen.

  • 128

    - 04/07/12

    CATÀLEG DE BARNARD

    La constel·lació de l’Ofiüc conté una de les regions més denses de la Via Làctia, una zona on les estrelles es compten per milers. Enmig d’aquesta aglomeració, hi ha una nebulosa en forma de cuc. Es tracta d’una nebulosa de pols que impossibilita la visió de les estrelles del darrere. Aquestes nebuloses fosques són molt comunes, ja que dispersos per la nostra galàxia, a més d’estrelles, hi ha abundants núvols de molècules i de gas. Quan aquests núvols tenen alguna estrella a prop, brillen, si no, són indistingibles. També es veuen quan estan a contrallum d’estrelles llunyanes, com és el cas de la nebulosa de l’Ofiüc. El primer astrònom que va significar la importància d’aquests núvols de pols va ser el nord-americà Edward Barnard. Barnard va ser un pioner en la fotografia de les estrelles i les nebuloses.

  • 127

    - 04/07/12

    POLS

    A l’espai hi ha planetes, estrelles, nebuloses… Però, què hi ha enmig de les estrelles i de les nebuloses? És l’Univers transparent? L’Unicorn -Monoceros en la denominació oficial en llatí- és una constel·lació modesta, amb estrelles no gaire lluminoses. A l’Unicorn hi ha una magnífica nebulosa: la Rosetta, a uns 2.600 anys llum de la Terra. Dins de la Rosetta hi ha un cúmul d’estrelles joves que s’han format de la seva pròpia matèria. Si la nit és bona, el cúmul pot arribar a apreciar-se a ull nu. Al nord de la Rosetta hi ha una regió plena de nebulositats coneguda com l’Arbre de Nadal. I, en un costat, s’hi veu un gran con fosc. En realitat, és una aglomeració de partícules de pols. Les nebuloses brillants són núvols de gas, majoritàriament hidrogen. Però a l’espai, a més de gas, hi ha molècules de diferents elements. En aquesta regió, hi predomina el monòxid de carboni, que tapa tot el que hi ha al darrere i ofereix el fals aspecte d’un forat entre les nebulositats.

  • 126

    - 04/07/12

    HÈLIX

    Una de les constel·lacions per on passa el Sol en la seva navegació anual és Aquari.L’àrea on navega el Sol, així com la Lluna, els planetes i la majoria de cometes, és coneguda com el Zodíac. El Zodíac és, doncs, la zona del cel on es donen els esdeveniments més visibles. Per això té aquesta significació i tradició, sobretot entre astròlegs. El Zodíac està dividit en dotze parts, una de les quals és Aquari. Tot i que les estrelles d’Aquari no destaquen gaire, dins dels límits d’aquesta constel·lació hi ha astres molt interessants. Un és una nebulosa, una nebulosa amb forma de bombolla, coneguda amb el nom d’Hèlix. L’Hèlix és el que es coneix com una nebulosa planetària. Però no té res a veure amb els planetes: la denominació ve de quan es creia que els núvols d’aquestes nebuloses serien l’origen de futurs sistemes planetaris. Ara sabem que, en realitat, són restes d’estrelles.

  • 125

    - 27/06/12

    MUSSOL

    A la constel·lació de l’Óssa Major, la del carro, amb l’ajut d’un telescopi, s’hi veu una estrella com si estigués desenfocada. En realitat és una nebulosa. Entre les estrelles Beta i Gamma de l’Óssa Major es veu una petita taca rodona. És una nebulosa planetària, dita així perquè, antigament, es pensava que s’hi formarien planetes. Els astrònoms la coneixen com l’M 97. Com qualsevol nebulosa planetària, l’M 97 és el resultat de l’expansió dels gasos d’una estrella que hi ha al centre. Després de tota la vida cremant hidrogen per transformar-lo en heli, l’estrella central d’una nebulosa planetària passa a consumir heli i, finalment, carboni. Aleshores esdevé molt petita, el que s’anomena una nana blanca. Les capes externes de gas s’expansionen i originen una enorme bombolla de gasos al voltant seu. La proximitat d’altres estrelles provoca que la bombolla adquireixi formes irregulars.

  • 124

    - 27/06/12

    BETELGEUSE. CAP DE CAVALL

    Orió és una de les constel·lacions que més bé es veuen a l’hivern. Les estrelles principals d’Orió destaquen sobre el cel formant un gran rectangle. Orió ha estat objecte de les mirades dels astrònoms des de molt antic. Al temple de Dendera, a Egipte, hi ha un baix relleu que mostra les estrelles d’Orió junt amb l’estrella veïna Sírius. I als textos de les piràmides de la cinquena dinastia també s’hi fa referència. Orió conté astres molt interessants. Per exemple, l’estrella més brillant de la constel·lació és una de supergegant, una de les més grans que es coneixen. S’anomena Betelgeuse i es distingeix perfectament a ull nu.

  • 123

    - 27/06/12

    CEL D'HIVERN

    L’hivern és la millor època per mirar el cel. Avui contemplarem una nit d’hivern com si portéssim binocles. M’acompanyeu? Començarem des d’un lloc conegut: la constel·lació de l’Óssa Menor, on hi ha l’estrella Polar. El Carro s’inclina cap a l’horitzó, però la nostra visita anirà en direcció contrària, cap al zenit, el punt més alt del firmament. Aquesta és la constel·lació de la Cassiopea i, al seu costat, la del Perseu. A ull nu, entre totes dues apareixen dos petits núvols: el Doble Cúmul del Perseu, una formació amb centenars d’estrelles. Amb els binocles se’n veuen desenes. Això és la constel·lació d’Andròmeda, i la galàxia M 31. Amb els binocles es veu un núvol ovalat: la part central d’una galàxia més gran que la nostra, amb més de cent mil milions d’estrelles.

  • 122

    - 27/06/12

    VIA LÀCTIA A L'ESTIU

    Des de l’hemisferi nord, l’estiu brinda l’oportunitat de contemplar algunes regions del cel més bé que la resta de l’any. L’estiu es caracteritza perquè el Sol, al matí, surt per l’horitzó molt aviat, al migdia és molt alt, i al capvespre es pon molt tard. Aquestes llargues hores de sol són la causa que a l’estiu faci calor. El fet que, al migdia de l’estiu, el Sol estigui alt, implica que, a la nit, els planetes passen a poca alçada per l’horitzó, per això no es veuen gaire bé. En canvi, a l’estiu, la Via Làctia apareix esplèndida, com una franja que travessa el cel de costat a costat.

  • 121

    - 27/06/12

    ZOO ESTEL·LAR

    Les constel·lacions que hi ha al firmament es designen amb noms de personatges mitològics, amb noms d’objectes i, una bona part, amb noms d’animals. Per exemple, hi ha dues ósses: la constel·lació de l’Óssa Menor i la de l’Óssa Major. Al costat hi ha dos Gossos de Cacera que semblen estar a l’aguait del que fan les ósses. A prop dels gossos, hi ha dos lleons: el petit, el Lleó Menor, sembla enfilat al cap del Lleó gros. Al costat dels lleons i de l’Óssa Major hi ha un Linx que sembla voler escapar de les urpes dels dos lleons. El Linx corre cap a la Girafa, que a determinades hores de la nit sembla posar-se dempeus sobre l’horitzó. Després apareix volant un magnífic Cigne: amb les ales obertes omple una bona part del cel. Entre el Cigne i les ósses hi ha un altre animal, en aquest cas més difícil de trobar a la Terra. Es tracta d’un drac, una fabulosa serpent amb ales i un aspecte esfereïdor.

  • 120

    - 20/06/12

    VEGA I ÀPEX

    Una de les estrelles més brillants del firmament és Vega, a la constel·lació de la Lira. És una estrella inconfusible, perquè al seu costat, no n’hi ha cap de tan brillant. La Lira és una constel·lació relativament petita, formada per estrelles brillants, amb la forma d’un rombe amb cua, o amb cap, segons com es miri. La llegenda diu que la lira la va inventar Mercuri, i que es va fer famosa quan la tocava, com ningú, el gran músic Orfeu. Un altre nom de la constel·lació era El Voltor: es representava com un voltor amb les ales obertes que aguantava la lira amb les potes. El nom de Vega prové, precisament, d’aquesta última representació.

  • 119

    - 20/06/12

    ESTRELLA POLAR

    La Terra gira sobre si mateixa. Per això, tot sembla donar voltes al nostre entorn: des del Sol que surt el matí per llevant i es pon el vespre per ponent, fins la Lluna, els planetes i totes les estrelles. Però hi ha una estrella que sembla no moure’s. Es troba al nord, a uns 40 graus sobre l’horitzó. Tothom la coneix per l’estrella Polar. Majestuosa, tot el firmament, inclòs el Sol, gira al seu voltant. Tanmateix, l’estrella Polar no és una estrella precisament brillant. En la classificació ocupa la posició 49, és a dir, n’hi ha 48 de més lluminoses. Tampoc no és cert que la Polar no es mogui. Està situada prop de l’eix de rotació de la Terra, però no a sobre. Per tant, la Polar gira com les altres estrelles, tot i que és difícil percebre-ho a ull nu.

  • 118

    - 20/06/12

    CÚMULS OBERTS

    Un cúmul obert és un conjunt d’estrelles que van néixer més o menys alhora, en un mateix núvol de gas i pols. A ull nu, en una nit transparent, se’n poden veure uns quants. A la constel·lació del Toro, hi ha dos cúmuls destacats. Un és les Plèiades. És un grup d’estrelles joves: per això el grup es veu compacte. Abans de ser estrelles, diu la mitologia, les Plèiades eren les amants d’una colla de déus, entre els quals Neptú i Mart. L’altre cúmul és les Híades, És fàcil d’identificar perquè davant seu hi ha una de les estrelles més brillants del cel: Aldebaran. És un grup més dispers que les Plèiades, perquè és més a prop i fa molts milions d’anys que es va formar. Les Híades, diuen, eren unes nimfes protectores de la pluja.

  • 117

    - 20/06/12

    CATÀLEG DE MESSIER

    Per conèixer el firmament, cal mirar-lo i, a continuació, enregistrar i preservar el resultat de la mirada. Això és el que han fet els astrònoms durant segles. Dos mil anys abans de Crist, els astrònoms mesopotàmics ja tenien el cel dividit en constel·lacions. Tenien mapes de tot el firmament, i van arribar a identificar 36 estrelles de referència. Els astrònoms grecs van continuar representant el cel des de punts de vista i suports variats. En particular, van estudiar amb molta precisió la geometria dels moviments dels astres. Més endavant, els astrònoms àrabs, de l’Edat Mitjana, van relacionar i classificar les principals estrelles. Els àrabs van ser, sobretot, grans estudiosos de l’aspecte del firmament.

  • 116

    - 20/06/12

    CATÀLEGS

    Des de sempre, els astrònoms han fet servir les estrelles per determinar la posició dels astres mòbils, com els planetes, els asteroides, els cometes… Els primers d’aplicar aquest mètode van ser els astrònoms de l’antiga Mesopotàmia. Des de l’últim pis del ziggurat, observaven el cel i escollien les estrelles que hi havia més a prop de l’astre que estudiaven. Prèviament, van haver d’elaborar una llista d’estrelles amb les posicions que ocupaven. Aquesta llista va constituir el primer catàleg estel·lar de la història. Els babilònics van ser també els inventors de la divisió del Zodíac en dotze parts, i de la majoria de les constel·lacions zodiacals que encara es fan servir avui dia: Taure, Bessons, Lleó, Verge, Escorpí, Sagitari i Capricorn.

  • 115

    - 13/06/12

    SUPERNOVA

    Quan una estrella és de mida gran, acaba la seva vida, en tots els casos, esclatant. Quan esclata, es converteix en una supernova. El nom de supernova ve d’una època en la qual no se sabia que aquestes estrelles no són, precisament, noves, sinó tot el contrari: velles. Les supernoves se solen detectar en galàxies llunyanes, però, de vegades, se’n troben a prop. Una de les últimes descobertes es troba a la galàxia M 74, relativament pròxima, a la constel·lació dels Peixos. La supernova més espectacular de totes les que s’han detectat va esclatar el 23 de febrer de 1987, en una galàxia satèl·lit a la nostra: la Núvols Grans de Magalhaes.

  • 114

    - 13/06/12

    EVOLUCIÓ

    Les estrelles neixen, viuen i moren. Algunes, les que neixen amb poc pes, tenen una vida tranquil·la i llarga; altres, les que neixen grosses i pesants, tenen una vida curta que acaba malament. L’evolució de les estrelles es coneix bé gràcies a l’anàlisi espectral de la seva llum. Els espectres estel·lars són una mena de carnets d’identitat de les estrelles que permeten determinar-ne les densitats, les temperatures, els elements químics que les componen i, d’una manera aproximada, les mides.

  • 113

    - 13/06/12

    COLORS

    Per a l’ull humà, el color dels astres és gairebé inapreciable, sobretot el dels astres de lluminositat feble, com les nebuloses i les galàxies. En qualsevol cas, el color dels astres és un atribut molt relatiu. Una de les constel·lacions en què es troba parcel·lat el cel és l’Escorpí. L’estrella principal d’aquesta constel·lació, Antares, té un color rogenc, d’aquí el seu nom, posat pel grecs fa dos mil anys, que significa el rival de Mart, en referència al color roig del planeta Mart.

  • 112

    - 13/06/12

    FORMES

    Antigament es creia que l’Univers consistia en un conjunt d’esferes encavalcades entre si, amb la Terra com a centre comú. Tot tenia forma d’esfera, no era concebible cap altra forma. El Sol està compost de gas, per tant sembla que hauria de tenir una figura més aviat irregular. Però, en canvi, és un globus perfectament esfèric. La causa de la seva esfericitat és el que en física es coneix com l’equilibri hidrostàtic.

  • 111

    - 13/06/12

    DISTÀNCIES

    Les distàncies que ens separen del Sol, de la Lluna i dels planetes, van ser calculades relativament aviat. En canvi, les distàncies que ens separen de les estrelles han costat molt més d’obtenir. Per mesurar la distància en què es troba un objecte llunyà, un arbre per exemple, es fa servir el mètode de triangulació. El mètode consisteix a observar la diferència d’angle de la visual quan l’observador es desplaça una determinada distància. Coneixent aquesta distància, i els valors dels dos angles del triangle format, aleshores, amb una senzilla operació trigonomètrica, es pot calcular la distància en què es troba l’arbre.

  • 110

    - 06/06/12

    MOVIMENT

    Quan mirem al firmament, les estrelles semblen fixes, immòbils. El terme firmament indica, precisament, la fermesa, la quietud de l’esfera celestial arreu de la qual veiem les estrelles. Antigament es considerava que hi havia dues classes d’astres: els astres mòbils (com el Sol, la Lluna i els planetes), i els astres fixos, aparentment estàtics, les estrelles. El astres mòbils conformaven el món imperfecte; més enllà hi havia el regne dels astres fixos, el món de la perfecció sobrenatural.

  • 109

    - 06/06/12

    CENTELLEIG

    Quan mirem al firmament, les estrelles semblen fixes, immòbils. El terme firmament indica, precisament, la fermesa, la quietud de l’esfera celestial arreu de la qual veiem les estrelles. Antigament es considerava que hi havia dues classes d’astres: els astres mòbils (com el Sol, la Lluna i els planetes), i els astres fixos, aparentment estàtics, les estrelles. El astres mòbils conformaven el món imperfecte; més enllà hi havia el regne dels astres fixos, el món de la perfecció sobrenatural.

  • 108

    - 06/06/12

    MAGNITUDS

    Els astrònoms mesuren la intensitat lluminosa dels astres amb una escala que se’n diu de magnituds. En aquesta escala, una unitat més vol dir brillar dues vegades i mitja menys. I menys magnitud vol dir brillar més. El Sol, per exemple, té una magnitud 23 negativa. Això correspon a una lluminositat milions de vegades superior a la de les estrelles més destacades. La Lluna plena té una magnitud 13 negativa. L’astre que segueix en lluentor a la Lluna és Venus, d’una magnitud 4 negativa. Per això Venus ha cridat sempre l’atenció. Antigament en deien l’estrella de la tarda o l’estrella del matí, segons el moment. L’estrella Aldebaran, una de les més lluminoses del cel, és una estrella variable de magnitud 0,8. Per la seva banda, l’estrella Èpsilon, a la constel·lació del Taure, té una magnitud 3,5.

  • 107

    - 06/06/12

    LLUMINOSITAT

  • 106

    - 06/06/12

    CORONES

    Al firmament hi ha dues agrupacions d’estrelles en forma de corona: la Corona Boreal i la Corona Austral. La constel·lació de la Corona Boreal es veu força bé, sobretot, durant la primavera i l’estiu. Les set estrelles principals d’aquesta constel·lació, en un semicercle, evoquen la forma d’una corona o d’una diadema: d’aquí la seva denominació. Ocupa una zona molt petita del firmament, per això no hi ha astres gaire notables, llevat d’una estrella molt singular: la R de la Corona Boreal.

  • 105

    - 30/05/12

    CIGNE

    Una de les constel·lacions que enriqueixen les nits d’estiu és la del Cigne. Es troba en plena Via Làctia, en una regió molt densa d’estrelles, de gas i de pols. Aparentment, sembla com si el Cigne trenqués per la meitat les nuvolades clares de la Via Làctia. Però, en realitat, el que hi ha enmig de la Via Làctia són grans masses de molècules fosques que priven de veure les estrelles i les nebuloses del darrere. L’alta densitat de gas i de pols que hi ha al Cigne dóna lloc a magnífiques nebuloses. Una és, per exemple, la coneguda com nebulosa de Nord-amèrica.

  • 104

    - 30/05/12

    LLEÓ

    La constel·lació del Lleó és una de les regions del Zodíac descrites des de l’antiguitat. La figura del lleó d’aquesta regió evoca el fet que, quan el Sol passa per aquesta zona del cel, al pic de l’estiu, els lleons del desert d’Egipte deixaven de caçar per anar a refrescar-se a la vora del riu Nil. La principal estrella de la constel·lació del Lleó és Règul, una de les més brillants del cel. Règul està situada exactament sobre l’eclíptica, l’itinerari per on passa el Sol. Una altra estrella principal de la constel·lació del Lleó és la Gamma. Es troba a uns 90 anys llum de distància. Mirada amb telescopi, la Gamma del Lleó és una estrella doble molt atractiva.

  • 103

    - 30/05/12

    CENTAURE

    La constel·lació del Centaure conté l’estrella més pròxima a la Terra, després del Sol, i una estrella que s’assembla al Sol. El Centaure és una constel·lació que comprèn un bon tros del firmament. Com més al sud, com més baixa és la latitud, més àmplia és la zona del Centaure que es pot contemplar. Des d’Algèria, aproximadament, es veu completa. El Centaure, un ésser fabulós, mig home, mig cavall, va protagonitzar diverses manifestacions artístiques, com ara els relleus del Partenó d’Atenes i l’Odissea d’Homer. Representava el domini dels instints sobre l’esperit. En la constel·lació del Centaure, a la pota davantera de la figura mítica, hi ha una estrella molt vistosa: Alfa.

  • 102

    - 30/05/12

    GOSSOS DE CACERA

    A la primavera, una de les constel·lacions que es veuen al zenit, al punt més alt del cel, és els Gossos de Cacera. És una constel·lació relativament petita, però té una estrella destacada: l’Alfa. Alfa dels Gossos de Cacera és fàcilment identificable perquè es troba gairebé al centre de l’enorme arc dibuixat al cel per les estrelles de la cua de l’Óssa Major. Alfa és coneguda, també, amb un nom curiós: El Cor de Carles, per raons històriques. Al segle XVII, va ser executat el rei Carles I d’Anglaterra. Anys després, restaurada la monarquia, per perpetuar el nom del rei es va escollir una destacada estrella del cel, i la van anomenar El Cor de Carles, rei màrtir.

  • 101

    - 30/05/12

    CRANC

    Una de les dotze constel·lacions del Zodíac és el Cranc. És una constel·lació petita, amb estrelles més aviat febles. Forma part del camí per on passen el Sol i els planetes. El nom de cranc assignat a aquesta zona del cel és un dels més antics que es coneixen. Èudox, l’astrònom grec que va afermar tècnicament la teoria geocèntrica al segle quart abans de la nostra era, ja s’hi referia. Als mapes antics hi apareixia dibuixat un cranc, de mar o de riu, segons l’autor. La realitat és que la configuració d’estrelles del Cranc no recorda cap animal d’aquesta mena, però era la manera habitual de referir-s’hi. La constel·lació del Cranc és famosa perquè conté una de les formacions estel·lars més esplèndides del firmament. Els astrònoms l’anomenen M 44. Popularment, es coneix com El Pessebre.

  • 100

    - 23/05/12

    TORO

    Al firmament hi ha una constel·lació ben coneguda: Taurus, el toro. Doncs bé, al toro hi ha escrita la història d’una estrella. Antigament, la constel·lació del Toro era molt més popular que ara. L’arribada del Sol al Toro significava el començament de l’any agrícola: per tant, constituïa un esdeveniment de primera magnitud per tothom. Al Toro hi ha la que es coneix com la nebulosa del Cranc. És a uns 6.000 anys llum de la Terra. Amb un petit telescopi es veu com un núvol minúscul, aparentment sense importància. Però, al contrari, la nebulosa del Cranc és molt significativa. Fa uns mil anys, uns astrònoms xinesos van deixar escrit que en el cel d’aquella regió havia aparegut una estrella que, en poques hores, va arribar a brillar com la Lluna.

  • 99

    - 23/05/12

    AURIGA

    La constel·lació del Cotxer, l’Auriga, és una de les constel·lacions emblemàtiques del món antic. Era representada com un cotxer sense vehicle, amb un fuet i unes regnes a una mà, i una cabra, o dos cabrits acabats de nèixer, a l’altra. Pels grecs, el cotxer era Erictó, rei d’Atenes, i la cabra era Amaltea, la nimfa que va criar Júpiter. L’estrella més brillant d’aquesta constel·lació és Capel·la. Capel·la és la sisena estrella més brillant del cel. Molt a prop seu hi ha una estrella més petita, l’Èpsilon del Cotxer, que és una estrella singular. Fa més d’un segle que té intrigats els astrònoms.

  • 98

    - 23/05/12

    SÍRIUS

    Una de les estrelles més lluminoses del cel és Sírius. És una estrella relativament pròxima: és només a 9 anys llum de distància. Sírius és tan brillant que, quan és a poca altura sobre l’horitzó, la turbulència atmosfèrica la fa centellejar constantment, amb ràpids canvis de colors. Però Sírius és una estrella pacífica, dues vegades més gran que el nostre Sol i una mica més calenta. A l’antic Egipte, Sírius era coneguda com Sothis. Els egipcis tenien bons motius per venerar-la: cada any, a finals de juny, es produïa la sortida helíaca de Sothis; és a dir, començava a veure’s l’estrella coincidint amb l’inici de la crescuda del riu Nil, un fet fonamental per a l’agricultura i per al benestar del poble egipci.

  • 97

    - 23/05/12

    BESSONS

    Gèmini, els Bessons, és una de les dotze constel·lacions del Zodíac, el camí per on passa el Sol. Els Bessons és una constel·lació fàcil d’identificar gràcies a la presència de dues estrelles brillants: Càstor i Pòl·lux. Segons la mitologia, Càstor i Pòl·lux eren fills del déu Júpiter, i tenien el poder de calmar les tempestes. Apareixien, després d’una tempesta, en forma de flama a la punta dels pals de les veles dels vaixells, deien els mariners. Dins dels Bessons hi ha una petita estrella que requereix un bon telescopi per poder veure-la. Els astrònoms la coneixen com la U. Es troba a uns 300 anys-llum de la Terra. Tot i l’aparent insignificança, la U dels Bessons és una estrella molt singular.

  • 96

    - 23/05/12

    ÓSSA MAJOR

    Qui no ha distingit al cel, alguna vegada, la constel·lació de l’Ossa Major, la del popular Carro? Les estrelles principals de l’Ossa Major són brillants i fàcils de distingir a ull nu. La segona estrella, començant per la cua, és Mizar. Amb una mica d’atenció es veu que no està sola. Al costat hi ha una altra estrella, Alcor. Les dues es troben tan pròximes que abans es feien servir per comprovar si la gent hi veia bé. Qui les distingia tenia bona vista, i qui no arribava a veure la petita Alcor, havia d’anar a l’oculista.

  • 95

    - 16/05/12

    NAU D'ARGOS. ETA DE LA CARINA

    A l’hemisferi sud del firmament, molt poc per sota del nostre horitzó, hi ha un conjunt de constel·lacions conegut, temps enrere, com la Nau d’Argos. Avui parlarem d’aquesta nau i d’una de les estrelles que la componen. A la mitologia grega, la nau Argos donava nom als argonautes, els navegants decidits a apoderar-se de l’Anyell d’Or. Amb el temps, els astrònoms van dividir la nau d’Argos, per massa gran, en quatre constel·lacions: la Carina ( o quilla), la Vela, la Popa i la Brúixola.

  • 94

    - 16/05/12

    ORIÓ I CARBASSA

    A l’hivern, avançada la nit, hi ha una constel·lació que destaca particularment al cel: Orió. Orió era, segons l’Odissea, un arquer, un gegant caçador que, a causa de les ires dels déus, va acabar convertit, justament, en la constel·lació que veiem. Per als astrònoms, Orió és una regió amb molts atractius. Prop de la Zeta, una de les estrelles d’Orió, hi ha una nebulosa extraordinària. Se la coneix com a Cap de cavall ja que aparenta el cap d’un cavallet de mar. Sembla un forat enmig dels núvols, però no ho és; precisament aquesta és la zona de més densitat de matèria de tota la constel·lació. Cap de cavall no és altra cosa que un grandiós núvol de pols.

  • 93

    - 16/05/12

    ORIÓ

    A l’hivern, en començar la nit, es veu molt bé la constel·lació d’Orió. És una constel·lació esplèndida, amb estrelles brillants, nebuloses formidables i astres molt interessants. Es coneix també com la Catedral del Firmament. Al centre d’Orió hi ha tres estrelles arrenglerades, gairebé iguals, que no es poden confondre. Antigament, quan les coses del firmament es popularitzaven més que ara, en deien Les 3 Maries, o El cinturó, o Els 3 Reis. Al sud d’aquestes tres estrelles hi ha la nebulosa M 42, perfectament visible a ull nu. Dins d’aquest immens núvol de gas i pols es calcula que hi ha unes 70 mil estrelles en formació. Entre les quals, diversos centenars de protoestrelles i de discos protoplanetaris.

  • 92

    - 16/05/12

    COMETA DE NADAL

    Gairebé totes les representacions del Nadal inclouen una espectacular estrella amb cua que, diuen, va guiar els reis mags d’Orient cap a Betlem. Però, què van veure, en realitat, els reis mags? Què en diuen els astrònoms? De fet, només hi ha una menció escrita sobre la suposada estrella. És a l’evangeli de Mateu, basat en la tradició oral, i escrit setanta anys després. A més de poc fiable, el text és ambigu. Diu: “Arribaren a Jerusalem uns mags d’Orient preguntant: on és el rei dels jueus que ha nascut perquè hem vist la seva estrella a l’Orient i hem vingut a adorar-lo”. Si el text fos més concret, es podria identificar el fenomen astronòmic i saber la data. Però com que no és així, només es poden fer conjectures.

  • 91

    - 16/05/12

    NIT DE NADAL

    En la nit de Nadal, en una part del món se celebra el naixement de Jesús. Però, és veritat que Jesús va néixer l’any zero? Els astres ens suggereixen una resposta. Sobre la data exacta del naixement, no se’n sap res. La data del 25 de desembre va ser adoptada al segle IV. En aquell temps el calendari que es feia servir l’havia establert Juli Cèsar, i és la base del calendari actual. En aquest calendari, els anys començaven a comptar a partir de la data de la fundació de Roma. Com que aquest procediment no satisfeia els cristians, l’any 525, el Papa va encarregar al seu arxiver que calculés l’any exacte del naixement de Jesús, per fer-lo servir com a any d’inici de la nostra era.

  • 90

    - 09/05/12

    NOUS COMETES

    Hi ha notícies que desperten expectació entre els astrònoms i que poden arribar a tenir repercussió popular. Per exemple, la descoberta d’un nou cometa que, al cap d’un temps, probablement brillarà molt sobre el cel. Els cometes són uns cossos molt petits i irregulars que, quan s’acosten al Sol, desprenen gas i pols, i formen les espectaculars cues. Tot i la seva vistositat, els cometes són molt difícils d’estudiar. Aquestes són imatges del Borrelly, un dels tres cometes dels quals s’ha pogut fotografiar el nucli.

  • 89

    - 09/05/12

    COMETES QUE CAUEN

    Els cometes són astres molt espectaculars, però molt petits i vulnerables. Tan vulnerables que a vegades es trenquen a trossos, o cauen sobre altres astres. El 30 de juny del 1908, sobre la vall de Tunguska, a la Sibèria, va passar-hi un enorme meteor blau i blanc. Sense arribar a tocar el sòl, el meteor va esclatar i va devastar més de dos mil quilòmetres quadrats de boscos. Els arbres, destruïts, jeien tombats apuntant cap al centre de l’explosió.

  • 88

    - 09/05/12

    COMETES

    Vénen de molt lluny, de molt més enllà del Sistema Solar… De vegades, naveguen molt a prop de nosaltres. Són els cometes. Els cometes són cossos molt petits, de només uns quants kilòmetres. Estan formats per gel barrejat amb pols i roques. Són com boles de neu bruta. Els únics cometes que han estat fotografiats de prop ara per ara són el Halley, el 1986 i, recentment, el Borrelly.

  • 87

    - 09/05/12

    ORIÒNIDES

    Una estrella que cau: pensa un desig!. Segur que ho heu sentit alguna vegada, quan és nit d’estrelles que cauen. Durant algunes nits de l’any es poden veure estrelles fugaces, estrelles que cauen. Són populars les del mes d’agost, però a l’octubre també n’hi ha d’interessants: les Oriònides. Les estrelles fugaces, com les Oriònides, són, en realitat, meteors, o sigui corpuscles molt petits, fins i tot de menys d’un centímetre, que volten per l’espai seguint les òrbites d’alguns cometes, d’on procedeixen. Quan la Terra travessa la trajectòria d’un cometa, hi troba aquests corpuscles.

  • 86

    - 09/05/12

    GEMÍNIDES

    Tres o quatre vegades l’any, al cel destaca la presència d’estrelles filants, d’estrelles que cauen. Al desembre, cauen les Gemínides. En aquest cas, els meteors, que és com s’anomenen científicament les estrelles que cauen, procedeixen d’un punt situat a la constel·lació dels Bessons -Gèminis. Per això es coneixen amb el nom de Gemínides.

  • 85

    - 02/05/12

    ETA AQUÀRIDS

    L’estiu i la tardor són èpoques favorables per veure estrelles fugaces, estrelles que cauen, com es deia antigament. Quan són aquestes èpoques de l’any, a la constel·lació de l’Aquari, dins d’una zona del firmament centrada en l’estrella Eta de l’Aquari, hi apareixen, de manera sobtada, ràpids meteors que, tot seguit, es fan fonedissos. Són les estrelles fugaces anomenades Eta Aquàrides. Es tracta de meteors molt petits que cauen atrets per la força de gravetat de la Terra quan navega per indrets on se n’apleguen molts.

  • 84

    - 02/05/12

    FORMES

    Antigament es creia que l’Univers consistia en un conjunt d’esferes encavalcades entre si, amb la Terra com a centre comú. Tot tenia forma d’esfera, no era concebible cap altra forma. El Sol està compost de gas, per tant sembla que hauria de tenir una figura més aviat irregular. Però, en canvi, és un globus perfectament esfèric. La causa de la seva esfericitat és el que en física es coneix com l’equilibri hidrostàtic.

  • 83

    - 02/05/12

    ASTEROIDES

  • 82

    - 02/05/12

    PLANETES EXTRASOLARS

    Darrerament es parla de l’existència de planetes que giren al voltant d’altres estrelles que no són el nostre Sol. Entre els astrònoms hi ha un cert afany per descobrir altres sistemes planetaris. De tant en tant, sorgeixen notícies de noves troballes. Tot va començar als anys seixanta. Un famós astrònom nord-americà, Peter Van de Kamp, va estudiar el moviment de l’estrella de Barnard, anomenada així en honor a qui la va descobrir, l’any 1916.

  • 81

    - 02/05/12

    ECLIPSIS

  • 80

    - 25/04/12

    PLUTÓ

    Hi ha un planeta molt difícil de veure, perquè és molt petit i molt llunyà: Plutó. Quan Plutó està en conjunció amb el Sol és quan està més allunyat de la Terra: a uns 4.700 milions de quilòmetres. Plutó és un planeta tan distant i, alhora, tan petit, que no es distingeix de les estrelles: per això va costar tant descobrir-lo. Va ser l’any 1930, gràcies a una sèrie de fotografies fetes per l’astrònom nord-americà Clyde Thombaugh, que va deduir que l’objecte es movia i que, per tant, es tractava d’un planeta.

  • 79

    - 25/04/12

    DESCOBRIMENT DE PLUTÓ

    Plutó és el planeta més allunyat del Sol. És un cos petit i estrany, que es mou d’una manera ben diferent a com ho fan els altres planetes. Si mirem al firmament, és el planeta que més s’allunya de l’eclíptica, el camí per on passa el Sol. Plutó arriba a estar fins a 17 graus per sobre de l’eclíptica. Per això, l’òrbita d’aquest planeta és tan anòmala. No tan sols és anòmala per la inclinació, també ho és per l’excentricitat. Cap òrbita planetària no és tan excèntrica com la que descriu Plutó.

  • 78

    - 25/04/12

    URÀ I NEPTÚ

    El planeta Urà i i el planeta Neptú són difícils de veure perquè són molt lluny. Per observar-los, cal ajudar-se d’algún instrument. Per trobar aquests dos planetes fonedissos, de vegades la Lluna, quan hi passa a prop, serveix de referència. Per veure Urà cal fer servir, com a mínim, uns binocles. Per veure Neptú, més feble, es necessita un telescopi. Urà presenta un color verdós a causa de la presència de metà a l’alta atmosfera. Amb un telescopi es poden distingir els cinc satèl·lits principals que té: Miranda, Ariel, Umbriel, Titània i Oberó.

  • 77

    - 25/04/12

    TITÀ

    Tots els planetes tenen atmosfera, en canvi cap satèl·lit no en té. L’excepció que confirma la regla és Tità, satèl·lit de Saturn. Tità és l’únic satèl·lit del Sistema Solar que té atmosfera, com si fos un planeta. En condicions normals, Tità es pot veure dirigint uns binocles, o un telescopi, cap a Saturn. Tità té atmosfera perquè és un satèl·lit relativament allunyat del seu planeta; la força de gravetat que li arriba d’aquest planeta no és prou intensa per prendre-li. A més d’excepcional entre els satèl·lits, no es descarta que l’atmosfera de Tità sigui adequada per sostenir vida, una vida molt elemental, segurament, però possible.

  • 76

    - 25/04/12

    JÀPET

    Saturn és el planeta del qual se’n coneixen més satèl·lits. Amb uns binocles es pot veure el satèl·lit més important de Saturn, Tità. I amb un telescopi d’aficionat, se’n poden veure uns cinc. Un d’aquests satèl·lits, de mida mitjana, és Jàpet. Jàpet va ser descobert, el segle XVII, per l’astrònom italià Jean-Domenico Cassini, des de l’observatori de París.

  • 75

    - 18/04/12

    ENIGMA DE L'ANELL

    Hi ha mesos que el planeta Saturn desapareix de la vista. L’òrbita de la Terra al voltant del Sol fa que Saturn es trobi, visualment, darrere del Sol. Quan un planeta és davant o darrera del Sol es diu que està en conjunció: és la situació de Saturn, en aquest exemple. Com que el Sol enlluerna, no es pot distingir. Després d’unes quantes setmanes, tornarà a ser visible de matinada. Visibles o no, el més famós de Saturn són els anells, uns anells tan espectaculars com difícils d’interpretar.

  • 74

    - 18/04/12

    ANELLS DE SATURN

    Durant segles, els anells de Saturn han estat tan fascinadors com incomprensibles. El primer a intuir-los va ser Galileu, però el primitivisme del telescopi que feia servir no li va permetre saber què era allò que veia. A Galileu, li va semblar veure un planeta amb dos cossos enganxats als costats. Al cap d’uns anys, l’alemany Cristoph Scheiner va fer-se’n una idea molt similar. Al segle XVII, el neerlandès Christiaan Huygens va dibuixar la veritable estructura dels anells de Saturn. Actualment, els anells de Saturn es coneixen força bé, sobretot des que la nau Voyager 2 s’hi va aproximar el 1981.

  • 73

    - 18/04/12

    ATMOSFERA DE SATURN

    Les millors nits per mirar Saturn, el planeta dels anells, són quan es troba en oposició respecte al Sol. Saturn, com qualsevol planeta d’òrbita externa a la Terra, diem que està en oposició respecte al Sol perquè és al costat oposat del cel. Això coincideix amb la mínima distància entre el planeta i la Terra. La primera sonda que es va apropar a Saturn va ser la Voyager 1, el 1980.

  • 72

    - 18/04/12

    SATURN

    Certes nits, amb les condicions adequades, Saturn brilla magnífic en el cel. Per molts, Saturn és l’astre més atractiu d’observar. Saturn brilla com les estrelles més lluents, per això es distingeix fàcilment a ull nu. Saturn és un dels quatre planetes gegants del Sistema Solar, amb Júpiter, Urà i Neptú. Els quatre gegants són molt diferents de la Terra; es componen bàsicament d’hidrogen i d’heli líquids, i d’una atmosfera completament diferent. Però el que distingeix Saturn són el seus anells. Els altres planetes gegants també en tenen, però cap no iguala l’espectacularitat dels de Saturn.

  • 71

    - 18/04/12

    La sonda Galileu estudia Júpiter i el seu entorn, principalment els satèl·lits que l’envolten. Un d’aquests satèl·lits, Ió, ha estat objecte d’especial atenció. La Galileu va ser llançada el 18 d’octubre de 1989. Actualment, una part de la seva instrumentació està destruïda a causa, segurament, de la intensa radiació natural de Júpiter, però, tot i així, continua enviant informació valuosa. El 6 d’agost del 2002 va arribar a acostar-se a només 200 quilòmetres d’Ió, on va detectar la presència de camp magnètic, propi d’un astre amb l’interior fluid, com la Terra.

  • 70

    - 11/04/12

    ANELL DE JÚPITER

    Júpiter brilla més que qualsevol estrella. La millor ocasió per contemplar-lo és quan es troba en el cantó oposat al Sol. Júpiter és el planeta més gran de tots: onze vegades més gran que la Terra, i una constitució física molt diferent. Té un bon nombre de satèl·lits, quatre dels quals són considerats importants: Europa, Ganimedes, Ió i Cal·listo. Els va detectar, per primera vegada, Galileu, quan va estrenar el seu petit telescopi. Avui dia, amb uns binocles, es poden distingir perfectament.

  • 69

    - 11/04/12

    SATÈL·LITS DE JÚPITER

    De vegades, els planetes, per una sèrie de coincidències en les trajectòries, semblen jugar a fet i amagar amb les seves ombres. Segons com, quan Júpiter surt per l’horitzó només es veuen tres dels seus satèl·lits, perquè Ganimedes queda eclipsat per l’ombra del planeta. A continuació, és Europa el satèl·lit que desapareix de la vista. Després, Ganimedes s’amaga rere l’enorme globus de Júpiter. Aleshores des de la Terra només es veuen dos satèl·lits: Ió i Cal·listo. Galileu fou el primer a descobrir els satèl·lits de Júpiter. Va ser una de les sorpreses proporcionades per l’ullera de llarga vista que ell mateix va construir per mirar el firmament.

  • 68

    - 11/04/12

    JÚPITER. VELOCITAT DE LA LLUM

    Després del Sol, de la Lluna i de Venus, Júpiter és l’astre més lluminós del firmament. Gràcies a Júpiter, precisament, sabem millor com és la llum. Júpiter és un planeta gegant: té una massa que és més del doble de la massa de tots els altres planetes del sistema solar junts. És un planeta gasós amb un nucli central sòlid relativament petit. Amb uns binocles es poden veure els quatre satèl·lits principals de Júpiter. Tret d’Europa, els altres satèl·lits -Ió, Ganimedes i Cal·listo- són més grans que la nostra Lluna. Giren a l’entorn de Júpiter relativament de pressa. Ió tarda 43 hores a recórrer la seva òrbita. El més lent, Cal·listo, hi triga 16 dies i mig.

  • 67

    - 11/04/12

    JUPITER

    Determinades nits, el planeta Júpiter brilla més que qualsevol estrella. Val la pena mirar-lo, avui ho farem. Al voltant de Júpiter, hi giren quatre satèl·lits principals, tan o més grossos que la Lluna: Ió, Europa, Ganimedes i Cal·listo. Ió és un satèl·lit una mica més gros que la Lluna. Gira molt de pressa entorn de Júpiter -una volta cada 43 hores- ja que s’hi troba a la vora. La sonda que millor ha visionat Júpiter i els seus satèl·lits és la Galileo. La Galileo es va llançar el 1989 i va arribar a les proximitats de Júpiter al cap de 6 anys. Té una òrbita molt excèntrica, cosa que li permet acostar-se alternativament al planeta i als satèl·lits, amb la missió principal d’estudiar Ió i Europa.

  • 66

    - 11/04/12

    TEMPESTES DE MART

    Mart és conegut com el planeta vermell pel seu aspecte d’estel rogenc. Però la superfície de Mart té molts altres matisos. A l’abril de l’any 2002, Mart era a uns 360 milions de quilòmetres de la Terra. Però, un any abans, havia estat molt més a prop: a uns 60 milions de quilòmetres, gairebé a la mínima distància a la qual pot arribar.

  • 65

    - 04/04/12

    CARES DE MART

  • 64

    - 04/04/12

    MART

    En una nit lluminosa, al cel només s’hi veuen les estrelles més brillants i els planetes més propers. Com ara Mart. Després de la Lluna i de Venus, Mart és l’astre més pròxim. La distància que ens separa de Mart, però, varia. L’òrbita de Mart al voltant del Sol és molt excèntrica. Cada 15 anys, Mart es troba a una distància mínima de la Terra, uns 56 milions de quilòmetres. Mart té uns casquets polars de glaç, i una superfície variadament acolorida com a resultat de la diversitat de materials que la componen. Té una atmosfera unes cent vegades més tènue que la de la Terra; no en tindríem prou de cap manera per respirar i, a més a més, ens seria tòxica.

  • 63

    - 04/04/12

    VENUS

    Després de la Lluna, és l’astre més brillant de tots. Es coneix com l’estrella del capvespre. Però no és pas una estrella, és el nostre planeta veí: Venus. Quan Venus es comença a veure, al capvespre, és molt a prop del Sol; per veure’l cal vigilar molt bé l’horitzó de ponent. Després, a mesura que passen les setmanes, Venus es va veient com més va més estona. Crida molt l’atenció per la intensa lluminositat. Amb un petit telescopi se’n poden distingir les fases. Les fases de Venus, com les fases de la Lluna, van canviant segons la posició relativa de Venus, el Sol i la Terra.

  • 62

    - 04/04/12

    SINGULARITATS DE MERCURI

    Hi ha planetes molt lluminosos que es poden contemplar tota la nit: Mart, Júpiter i Saturn. En canvi, Mercuri, tot i la proximitat amb la Terra és un planeta molt difícil d’observar. Mercuri només es pot veure amb relativa facilitat quan es troba a les màximes elongacion‘. Vist des de la Terra, aleshores, Mercuri està a la màxima distància aparent respecte del Sol. Quan Mercuri està al costat de ponent del Sol, es veu de matinada, quan comença a clarejar el dia. Quan està al costat de llevant del Sol, aleshores es veu al capvespre. En qualsevol cas, és un esdeveniment tenint en compte que és un planeta que no es deixa veure gairebé mai.

  • 61

    - 04/04/12

    MERCURI

    Mercuri és un planeta difícil de contemplar. Quan és més a prop de la Terra, es troba a uns 100 milions de quilòmetres, que és una distància astronòmica molt curta. Però, paradoxalment, aleshores no es pot veure. Mercuri fa una volta al Sol cada 88 dies, mentre la Terra la fa en 365; per tant, la Terra va molt més a poc a poc. Quan Mercuri és més pròxim a la Terra, està visualment arrenglerat amb el Sol. Com que és un planeta petit, el Sol enlluerna i és impossible d’observar-lo.

  • 60

    - 28/03/12

    VISIONS DES DE SATÈL·LITS

  • 59

    - 28/03/12

    SATÈL·LITS

    Hi ha estrelles que s’agrupen i altres que no. Però, què passa entre els planetes? N’hi ha també de més solitaris que altres? La Terra té un satèl·lit ben conegut, la Lluna. En canvi, Mercuri i Venus no en tenen cap. El planeta més envoltat de tots és Saturn: a més dels anells, té trenta-set satèl·lits. Hi ha satèl·lits de més categoria que altres. La Lluna, per exemple, és un satèl·lit per excel·lència, perquè es va formar al mateix temps que la Terra, o poc després, i amb la seva mateixa matèria.

  • 58

    - 28/03/12

    MUNTANYES

    La Terra és un planeta geològicament molt ric, amb una superfície molt accidentada, tres quartes parts de la qual es troben sota l’aigua. Les muntanyes de la Terra són altes, però no són les més altes del Sistema Solar. Considerant el nivell del mar com el nivell mitjà de la superfície, la muntanya més alta de la Terra és l’Everest, de 8.880 metres d’alçada. En relació als diàmetres dels altres astres sòlids del Sistema Solar, és una muntanya molt alta. Tot i així, a la mateixa Lluna hi ha muntanyes més altes.

  • 57

    - 28/03/12

    AIGUA I GEL

    En la majoria de satèl·lits abunda el gel d’aigua, un element molt comú en les zones externes del Sistema Solar. Ganimedes és el satèl·lit que en té més: se suposa que entre un 40 i un 50% de la seva massa és gel, un gel ple d’esquerdes que recorda les plaques de gel flotants que hi ha als pols terrestres. Sabem que les esquerdes als pols terrestres es produeixen perquè el gel, sòlid, s’està movent sobre un fluid -l’aigua de sota.

  • 56

    - 28/03/12

    FINAL

    El Sol emet energia perquè és com un gran forn en què el combustible és l’hidrogen. Però, a la llarga, el combustible s’esgotarà i el Sol es convertirà en una estrella gegant vermella. Serà el final de la vida del Sol. Quan s’esgoti l’hidrogen que hi ha a l’interior, el Sol començarà a cremar heli, i, a l’interior del nucli, carboni. Les capes externes d’hidrogen s’inflaran i convertiran el Sol en una estrella gegant.

  • 55

    - 21/03/12

    ECLIPSI TOTAL

    Diem que hi ha Lluna nova, però, en realitat, la Lluna nova no es pot veure, perquè es produeix quan està en conjunció amb el Sol que enlluerna i no deixa veure res. La Lluna segueix una òrbita bastant inclinada respecte a la de la Terra. Per això, quan està en conjunció amb el Sol, de vegades passa per sobre del disc solar, i de vegades per sota. Només hi ha una possibilitat de veure la Lluna en el moment de ser nova. És durant un eclipsi total de Sol. En el moment de la totalitat, que és el moment exacte que és nova, la Lluna es veu perfectament a contrallum. Però això no passa a cada llunació. La Lluna només pot coincidir amb el Sol una o dues vegades l’any, que és quan hi ha un eclipsi de Sol.

  • 54

    - 21/03/12

    ACTIVITAT

    El Sol, afortunadament, és una estrella tranquil·la, estable. Tot i la seva estabilitat, té oscil·lacions i dóna algunes sorpreses. A les capes externes del Sol, els fenòmens més virulents són erupcions de gasos d’altíssima temperatura. Es produeixen inesperadament, duren pocs minuts i llencen a l’espai enormes quantitats de partícules. Quan aquestes partícules semblen flamarades, es parla de protuberàncies. L’estudi de les protuberàncies solars va començar a finals del segle XIX, des que es va disposar d’aparells d’observació especialitzats, ja que es tracta de fenòmens no visibles en llum integral.

  • 53

    - 21/03/12

    TAQUES

    El Sol sembla blanc i pur però, en realitat, té taques. Els astrònoms mesopotàmics i els xinesos, de fa tres o quatre mil anys, ja van deixar-ne constància escrita. El Sol enlluerna i, per tant, no es pot mirar directament. Molt menys amb telescopi, ja que cremaria la vista. Per veure les taques del Sol es pot utilitzar un mètode ben senzill: projectar la imatge del telescopi sobre una pantalla. Tot el Sol és gasós i té un intens camp magnètic. A la superfície, aquest camp magnètic dóna lloc al desplaçament dels gasos, i a les anomenades zones actives, llocs on apareixen i evolucionen les taques més grans.

  • 52

    - 21/03/12

    FOTOSFERA

    Quina és l’estrella més brillant del firmament? Una resposta possible és Sírius, que llueix, efectivament, amb intensitat. Però la resposta correcta és una altra, i és òbvia: l’estrella més resplendent és el Sol. El Sol és una estrella normal, més aviat petita, i de llarga vida. Tres quartes parts de la seva massa són hidrogen i la resta, heli. Hi ha també altres elements, però en quantitats molt minses. El nucli del Sol és com una gran central energètica on, a través de reaccions termonuclears, l’hidrogen es transforma en heli. Allí, la temperatura és d’uns 15 milions de graus. En aquest procés es desprenen radiacions gamma, que constitueixen l’energia, la llum i l’escalfor que ens n’arriben.

  • 51

    - 21/03/12

    ECLÍPTICA

    En el transcurs d’un any, el Sol recorre un determinat itinerari pel firmament. Aquest itinerari es coneix com l‘eclíptica’ Com que l’eix de rotació de la Terra està inclinat respecte de l’eclíptica, a l’hivern el Sol passa més baix sobre l’horitzó que a l’estiu. Mirant cap a ponent, després de la posta de Sol, l’eclíptica passa per les constel·lacions dels Bessons i de Càncer, i per davant de Règul, l’estrella més lluent de la constel·lació del Lleó. Si ens imaginem un punt d’observació allunyat de la Terra, l’eclíptica apareix com el pla de l’òrbita que, justament, recorre el nostre planeta.

  • 50

    - 14/03/12

    EL GRAN ULL

    A Egipte, representava l’ull de Ra; a Grècia, l’ull de Zeus, i a l’Islam, l’ull d’Al·là. És el gran ull que ens observa, el déu astral per excel·lència, el Sol. Coneixem el Sol gràcies als observatoris terrestres que el vigilen dia a dia, i, també, gràcies a les sondes espacials que s’hi han aproximat. La nau més veterana amb aquest propòsit és la Soho, l’Observatori Solar i Heliofísic. Capta imatges de les estructures solars amb un detall d’uns 350 quilòmetres. La sonda que prepara l’Agència Europea de l’Espai permeterà veure detalls del Sol de només 50 quilòmetres.

  • 49

    - 14/03/12

    FANTASIES

    Quan hi ha Lluna plena, és una bona ocasió per mirar-li la cara, aquesta cara que sempre ens ensenya. Segons com, hi veiem dos ulls, un nas, una boca… Quan la Lluna és plena, el Sol la il·lumina de cara, de manera que les seves muntanyes, vistes des de la Terra, no projecten cap mena d’ombra. Les formes i relleus que s’hi veuen els produeixen els diferents nivells de reflexió de la llum que caracteritzen els materials de la superfície. Els ulls, el nas i la boca que sembla que hi hagi són, en realitat, mars, zones desèrtiques que al seu dia van ser cobertes per basalts, amb un poder de reflexió de la llum inferior; per això es veuen més fosques.

  • 48

    - 14/03/12

    ESPECTRES

    Des de sempre, la Lluna ha estat motiu de contemplació. No és sorprenent que, de tant mirar-la, s’hi hagin vist coses que no té. Al segle XIX, els astrònoms estudiaven, fotografiaven, i cartografiaven la Lluna amb molt detall. Els telescopis d’aquella època no servien per observar els astres dèbils, com les nebuloses o les galàxies. Però, en canvi, eren idonis per observar la Lluna, ja que és a prop i brilla molt. Aquestes mirades donaven lloc a diverses especulacions. Per exemple, un dels llocs més polèmics era el que semblava un pont, l’anomenat pont d’O'Neil.

  • 47

    - 14/03/12

    CARA OCULTA

    Quan la Lluna està en fase nova, a la cara que mira a la Terra és de nit. En canvi, a la cara sempre oculta als nostres ulls, és de dia. Aleshores és una bona ocasió per mirar aquesta cara secreta de la Lluna. Al començament del Sistema Solar, quan es van formar els planetes, la Lluna tenia un moviment de rotació respecte a la Terra. Però la força de les marees dels dos astres va anar frenant aquesta rotació, fins que va anul·lar-la. La Lluna mostra sempre la mateixa cara. No és estrany, per tant, que abundin les fantasies sobre la cara mai vista.

  • 46

    - 14/03/12

    MAR DE LA TRANQUIL·LITAT

    Per contemplar els paisatges de la Lluna, el millor moment és quan està en quart creixent i rep la llum del Sol d’esquitllada. Com que la Lluna es mou cap a l’est, després del quart creixent va allunyant-se del Sol. Cada dia rep la llum solar una mica més de cara, fins al màxim, durant la fase plena. Com que a la Lluna no hi ha atmosfera i no hi ha crepuscles ni núvols que esmorteeixin la llum, les imatges poden ser molt reveladores. Amb un telescopi es pot veure, fins i tot, com corren les ombres. A mesura que surt el Sol, es veu com s’il·lumina el pic d’una muntanya, o com s’estiren pel terreny les ombres agulloses de la serralada d’un cràter. Quan les condicions són bones, es pot veure, a ull nu, l’anomenat Mar de la Tranquil·litat. Aquest és un lloc molt especial: és on va aterrar la primera nau tripulada a la Lluna, l’Apol·lo 11.

  • 45

    - 07/03/12

    SUPERFÍCIE

    Quan la Lluna està en fase de quart creixent, el Sol n’il·lumina la meitat dreta. És un bon moment per apreciar-hi, a ull nu, unes zones fosques: els mars de la Lluna. A la Lluna hi ha grans regions fosques, gairebé llises, que es coneixen com a mars. En realitat, són grans superfícies planes i àrides, com deserts. El mar que hi ha a prop del centre es coneix com el Mar de la Tranquil·litat. Fa uns 3.500 milions d’anys, era una depressió coberta de lava que, posteriorment, es va solidificar. També es veuen el Mar de la Serenitat, el Mar de la Fecunditat, el Mar del Nèctar, el Mar de l’Humor…

  • 44

    - 07/03/12

    PAISATGES

    La Lluna es va formar fa uns quatre mil cinc-cents milions d’anys. Mirada de prop, la superfície de la Lluna revela aquest passat. Els paisatges de la Lluna són erms i abruptes. Hi ha grans extensions llises, com deserts, i grans extensions plenes de cràters i muntanyes. Aquests deserts tenen formes gairebé circulars. En realitat, són enormes cràters que han quedat colgats de lava. Al començament, l’interior de la Lluna contenia grans quantitats de magma molt fluid, mentre que la superfície era una crosta que s’anava endurint. En aquell temps, el sistema planetari era ple de corpuscles, com meteorits, asteroides, cometes…, que circulaven erràticament. Molts queien al Sol i als planetes gegants, però també a la Terra i a la Lluna.

  • 43

    - 07/03/12

    LIBRACIONS

    Es diu que la Lluna ens mostra sempre la mateixa cara. Però això no és exacte: la Lluna ens mostra la mateixa cara… i una mica més. Quan la Lluna és en quart creixent, al centre, cap a la transició entre llum i ombra, es veuen, ben contrastats, els relleus de la seva orografia. Per això, els dies del quart creixent són els idonis per mirar la Lluna amb telescopi. Quan es mira la Lluna en bones condicions, no sempre s’hi veu el mateix. De vegades, les muntanyes apareixen més a la dreta, o més a l’esquerra; més amunt o més avall. És a dir, la superfície visible de la Lluna varia lleugerament.

  • 42

    - 07/03/12

    ECLIPSIS

    Quan la Lluna està en fase plena, el Sol la il·lumina de cara, de manera que la Terra es troba entre els dos astres. Si la inclinació de l’òrbita de la Lluna coincidís amb la de l’òrbita de la Terra, aleshores es produiria un eclipsi total de Lluna, perquè el nostre satèl·lit s’amagaria, completament, dins l’ombra de la Terra. Però la Lluna té l’òrbita molt inclinada i és infreqüent que els dos plans orbitals concordin. Quan la Lluna passa a prop del pla de la Terra, aleshores es pot produir un eclipsi parcial de Lluna. Però, al contrari, quan en passa lluny, és possible que no arribi a endinsar-se dins l’ombra però sí que arribi a travessar la penombra de la Terra.

  • 41

    - 07/03/12

    LLUM CENDROSA

    Quan hi ha lluna nova vol dir que la Lluna, vista des de la Terra, ha passat molt a prop del Sol, tot i que no exactament per davant, perquè en aquest cas hi hauria hagut un eclipsi solar. L’endemà d’una lluna nova, al crepuscle, si el cel és net, es pot veure, per sobre de l’horitzó, la Lluna com un tall de síndria molt fi. I cada dia, a la mateixa hora, és una mica més enlaire al cel. Uns quants dies després es pot veure el que es coneix com a llum cendrosa, és a dir, la resplendor de la part fosca de la Lluna, visible quan la zona il·luminada és petita i no enlluerna.

  • 40

    - 29/02/12

    INTERACCIÓ AMB LA TERRA

    Quan la Lluna és plena, rep la llum del Sol de cara, de manera que la seva resplendor impedeix la visió de bona part dels astres febles. La Lluna es troba a una mitjana de 384 mil quilòmetres de distància de la Terra. Aquesta distància varia al llarg del temps, però relativament poc. De tota manera, quan la Terra i la Lluna es van formar, la distància que els separava era molt curta. Quan es va engendrar i la Lluna va quedar girant al voltant de la Terra, es va situar a només uns 22 mil quilòmetres de distància. D’acord amb la dinàmica dels moviments orbitals, dos astres tan pròxims havien de moure’s molt de pressa. Es calcula que la Terra donava una volta sobre si mateixa cada 6 hores i mitja, enlloc de les 24 actuals.

  • 39

    - 29/02/12

    DISTÀNCIA

    La distància que ens separa de la Lluna, en termes humans, és enorme. Però, a escala còsmica, és insignificant. Per aconseguir superar físicament la distància que separa la Terra de la Lluna, van ser necessaris grans esforços, tant tecnològics com financers. Les missions Apol·lo van permetre aproximar a la Lluna un total de 26 astronautes, dels quals 12 van arribar a trepitjar-la. Les transmissions per ràdio entre aquests astronautes i les bases de la Terra trigaven només un segon.

  • 38

    - 29/02/12

    CICLE

    Cada mes hi ha una nit de lluna plena. Però, de vegades, en un mateix mes hi ha dues llunes plenes. La llunació, o sigui, el temps que hi ha entre una lluna nova i la següent, dura, exactament, 29 dies i 13 hores. Com que els mesos tenen 30 o 31 dies, es pot donar el cas que una fase es repeteixi dintre d’un mateix mes.

  • 37

    - 29/02/12

    HISTÒRIA

    No hi ha res com l’espectacle de la Lluna plena. Però, per què hi ha aquest satèl·lit rondant la nostra Terra? Fins fa relativament poc, se sabia força bé com es van formar el Sol i els planetes; fins i tot se sabia com es va formar la nostra galàxia. En canvi, paradoxalment, s’ignorava com es va formar la Lluna, l’astre més pròxim.

  • 36

    - 29/02/12

    AURORES POLARS

    Les aurores polars es produeixen dins d’unes zones al voltant dels dos pols de la Terra. Per això es diuen aurores boreals, quan es veuen des de l’hemisferi nord, i aurores australs, quan es veuen des del sud. S’originen de manera imprevisible. De tota manera, quan hi ha alguna erupció solar forta, és fàcil endevinar que, al cap d’unes hores, tindran lloc aurores a la Terra.

  • 35

    - 22/02/12

    EQUINOCCI

  • 34

    - 22/02/12

    ORIENTACIÓ

  • 33

    - 22/02/12

    CRÀTERS

  • 32

    - 22/02/12

    ROTACIÓ

  • 31

    - 22/02/12

    INFLUÈNCIES DELS ASTRES

  • 30

    - 15/02/12

    VISIÓ DES DE LLUNY

  • 29

    - 15/02/12

    ESTACIÓ ESPACIAL

  • 28

    - 15/02/12

    CASSINI

  • 27

    - 15/02/12

    IMATGES DE HUBBLE

  • 26

    - 15/02/12

    HUBBLE

  • 25

    - 08/02/12

    PIONEER

  • 24

    - 08/02/12

    SPUTNIK

  • 23

    - 08/02/12

    CARRERA ESPACIAL

  • 22

    - 08/02/12

    ESPECTOGRAFIA

  • 21

    - 08/02/12

    RADIOTELESCOPIS

  • 20

    - 01/02/12

    RADIOASTRONOMIA

  • 19

    - 01/02/12

    FOTOGRAFIA

  • 18

    - 01/02/12

    GRANS TELESCOPIS

  • 17

    - 01/02/12

    TELESCOPI DE NEWTON

  • 16

    - 01/02/12

    TELESCOPI DE GALILEU

  • 15

    - 25/01/12

    OBSERVATORIS

  • 14

    - 25/01/12

    LLUM

  • 13

    - 25/01/12

    ASTROLOGIA

  • 12

    - 25/01/12

    ERRADES

  • 11

    - 25/01/12

    MODES

  • 10

    - 18/01/12

    ASTRÒNOMS ARTISTES

  • 9

    - 18/01/12

    LEVERRIER, FLAMMARION

  • 8

    - 18/01/12

    ISAAC NEWTON

  • 7

    - 18/01/12

    COPÈRNIC

  • 6

    - 18/01/12

    ALFONS X EL SAVI

  • 5

    - 11/01/12

    ASTRONOMIA MAIA

  • 4

    - 11/01/12

    ASTRONOMIA ISLÀMICA

  • 3

    - 11/01/12

    EPICICLES

  • 2

    - 11/01/12

    ASTRONOMIA XINESA

  • 1

    - 11/01/12

    STONEHENGE




Ens productor

BeNeCé Produccions

Pl. Mons, 1
08023, Barcelona
Barcelona

http://www.benece.es

benece@benece.es